El Dictat de la nit

Que potser la nit és una part del dia? Que succeeix el vespre com el migdia al matí? O no segueix més aviat unes lleis ben diferents, lleis que contraposen el que és imprevisible, ensonyat, allunyat de la realitat al que és clar, sospesat per la raó, intel·ligible, permetent d’aquesta manera tot allò sorprenent, impensable i no permès?
Tothom coneix aquell instant entre el son i la vigília abans d’estar del tot desperts quan, a partir d’una barreja de restes del dia i somnis, les imatges i les paraules es volen unir en frases senceres o fragmentàries, però solen esmunyir-se abans no hagin pres forma.
Peter Handke té l’habilitat de recollir aquestes frases i ofereix així un diari nocturn al costat dels seus dietaris. L’origen de les frases és tan misteriós com incerts són els seus efectes. La seva màgia es desplega com una rosa de Jericó dins l’aigua: tant si evoquen un tros d’una narració antiga com el començament d’una de nova, es desclouen i es revelen inconfusibles i fresques com el dia que despunta.